EL PREMI “UN DELS NOSTRES”Després de quasi bé tres anys de vida, el col·lectiu s’ha decidit a lliurar uns premis anuals a personatges o iniciatives que estiguin en sintonia amb el tarannà del grup. El premi, per tant, vol reconèixer una trajectòria vital i professional que hagi apostat clarament pel progressisme i les llibertats, tant des d’un punt de vista politic com humà o artistic.
El premi “Un dels Nostres”, una escultura de l’artista Emili Armengol, es lliurarà un cop a l’any entre Sant Jordi i l’1 de maig. Aquesta data té una doble significació i fa referència a l’interès del col·lectiu per la càrrega cultural de la festivitat de Sant Jordi i també a les posicions polítiques i socials dels membres del grup, perfectament representades en la festivitat del Dia del Treball. A més a més, el premi es concedeix pels voltants del 24 d’abril, precissament la data de neixença de la nostra primera premiada, la desapareguda Christa Leem.
Enguany, el premi serà lliurat pòstumament a una artista, la Christa Leem, que va morir el passat 2004. Rebrà el guardó la seva mare, la Carmen Wernoff, que també va ser una destacada artista de cafè-teatre i que durant aquests anys ha mantingut viva la memoria humana i artística de la seva filla.
Durant l’acte de lliurament del premi, els assistents podran veure un munt de fotografies de la Christa Leem que són obra del fotògraf Pep Ribas i també la projecció de material audiovisual inèdit d’una actuació de la Christa que va fer enregistrar a porta tancada l’artista visual Joan Brossa, un gran promotor de les arts parateatrals a la Barcelona de finals dels anys 70 i principis dels 80. Us advertim que el molt brossià strepteatse de la Christa en aquesta filmació pràcticament no s’ha vist mai i té una grandíssima qualitat artística.
El premi, que es va lliurà dilluns, 8 de maig de 2006, vol ser també un homenatge a la Barcelona de finals dels 70, una època que es va viure com un esclat de les llibertats en tots els ambits.
LA CHRISTA LEEM - LA MUSA
Però… Qui va ser la Christa Leem? Els qui van viure aquells meravellos anys recordaran segurament la seva gran aportació a la renovació de les arts parateatrals. Els seus stripteases eren molt més que desprendre’s de al roba: eren una conjunció perfecta d’erotisme, sensualitat i art escènic en el seu estat més pur. No és casualitat que Joan Brossa es fixés en Christa i l’inclogués sense dubtar-ho en el seu catàleg personal d’artistes de circ, il·lusionisme i cafè-teatre.
La Christa va actuar sovint a la despareguda Cúpula Venus, un altre símbol de la Barcelona de l’època, tot i que es va fer molt popular arran d’un streptease davant les càmeres d’una TV3 acabada de nèixer. El periodista Àngel Casas va tenir l’encert de portar-la al plató del seu programa (“Àngel Casas Show”, 1984) i la seva actuació va aixecar polèmica en una societat que tot just començava a tastar la llibertat sexual i deixava enrrere els prejudicis morals.
Christa Leem va protagonitzar també una breu carrera cinematogràfica i va intervenir en pel·lícules com ara “Ensalada Baudelaire” (1978), de Leopoldo Pomés; “La oscura historia de la prima Montse” (1978), de Jordi Cadena; “Perros callejeros” (1977), de José Antonio de la Loma; “Las alegres chicas de El Molino” (1977), de José Antonio de la Loma; y “Street warriors” (1971).
De tota manera, per conèixer la Christa Leem (nascuda el 1953 i morta el 2004), potser el millor és saver què recorda d’ella algú que la va conèixer. El promotor cultural Joan Estrada, amic i company de la Christa a la Cúpula Venus, va publicar a la Guía del Ocio de Barcelona el 2004 un article que reproduïm aquí:
Te conocí sentado en la misma butaca que mi abuelo ocupaba todas las tardes. Saliste en la primera parte, aquella que precedía a la revista que consistía en diferentes números individuales para que cada artista pudiese mostrar lo mejor de sí mismo sin estar sujeto a guión alguno
"Los lunes me enamoro, los martes digo sí, los miércoles le olvido. Es que yo soy sexy", susurrabas cubierta con un “deshabillé” rosa que hacia de ti una figura majestuosa a la vez que insólita en aquel "Molino" de finales de los 60, cuando todos soñábamos con unas libertades que hacía ya demasiados años nos habían sido secuestradas y que tú, a traves de tu trabajo tan especial, encarnabas a la perfeccion.
Se dice que la jefa, Doña Vicenta, había dado la orden de que salieses al escenario nada más llegar, no fuese cosa que en la espera te diese por marcharte. Nunca desfilastes en la apoteosis final, salías corriendo al acabar tu numero, cogías tu vespino y te marchabas al Lord Black, mítica discoteca de la época ubicada justo al lado del parque de atracciones de Montjuic, para hacer de go-go, lo mas de la época para una chica joven en aquellos oscuros años. A partir de aquí, el boca oreja comenzó a correr y se empezó a hablar de una stripper diferente. Tu carrera despego imparable: Barcelona de Noche te acogió, Joan Brossa te adopto, Ventura Pons, Fabià Puigserver, Jordi Cadena, Leopoldo Pomés, entre otros, te dirigieron en teatro, cine , televisión.... La intelectualidad (¡cómo te han olvidado!) te elevó a sus altares y te convirtió en su símbolo, en icono de una Barcelona, entre la muerte del dictador y la llegada de Pujol que saboreaba unas libertades insolitas, maravillosas e irrepetibles.Y de golpe desaparecistes, nos dejastes, me dejastes con una sola ilusión: conseguir que algun día volvieses para enseñar tu hecho diferencial a las nuevas generaciones. Con la complicidad de la Wernoff (tu madre con mayúsculas), te localicé en Oriente Medio (eran otros tiempos) y logré convercerte para que abandonases tus giras por el Mediterráneo, tus actuaciones en cruceros de placer y volvieses a tu ciudad de la mano de tu compañero sentimental, Toni, que te había ayudado a superar momentos difíciles.
Por fin te atreviste a dar el salto sin red, a montar tu propio espectaculo. Todos en la mítica Cúpula Venus, la Massot, la Banny, el Zamora y yo mismo, arrimamos el hombro y el 15 de septiembre del 82 hiciste posible mi sueño y estrenaste "Para La Cúpula con amor", Luego el espectaculo con tu madre, Carmen Wernoff. Volvías para ayudar a despertar una ciudad que cada vez mostraba mas signos de auténtica somnolencia cultural, sólo tú podías hacerlo. Has sido y serás para siempre la más grande. Dignificaste algo tan denostado como es el hecho de desnudarse en un escenario y lo elevaste a la categoría de arte con mayúsculas. Nunca prescindiste de tu tanga (“la patata es fea”, solías aclarar a quien te preguntaba el porqué).
Hace unos días decidiste marcharte, pero esta vez dejaste que te acompañásemos. No te olvidaste de tu "camisa", La Wernoff, tus fantásticas primas de Madrid, África y Mercedes, y yo mismo con Nina, que para nada quiso quedarse en casa, te acompañamos hasta la playa de la Mar Bella, allí donde está el xiringuito de nuestros amigos de Escriba, brindamos y te quedaste en tu Mediterráneo.
Te quiero, Christa.
Joan Estrada (Barcelona, 2004)
EMILI ARMENGOL, L’AUTOR DEL PREMI
L’escultor Emili Armengol, integrant també del col·lectiu “Un dels Nostres”, és l’autor de l’obra d’art que es lliurarà com a guardó a Carmen Wernoff , en representació de Christa Leem.
Nascut a Barcelona el 1943, Armengol ha exposat a galeries de mitj món: de Barcelona a Dinamarca, de Cadaqués a Alemanya i de Girona a Nova Iork.
És autor d’una nombrosa obra pública: hi ha peces seves a espais de Barcelona com l’Hospital Clínic i Sarrià (“La Porta de Sarrià”), a l’Hospitalet , a Andorra La Vella (“Monument a la Constitució") i fins i tot a l’Olympic Museum de Lausanne i al Kyonggi Park, a Corea del Sud. Una de les seves obres més emblemàtiques és la "Porta dels Països Catalans", a Salses, a la Catalunya Nord. Coneixeu a l'artista: www.emiliarmengol.com
